Martín Soto Quintanilla
Matemàtic i pianista. Vegà i comunista.
Intentem conviure amb totes les llàgrimes del món. Les que hi ha a l’altre costat d’una reixa, entre l'opacitat del formigó o les parets d’un escorxador; les d’avui i les de demà. Però no es pot. Tant de patiment no cap enlloc, tampoc en nosaltres.
Fa temps que intento assimilar una aproximació barroera de la quantitat de patiment que algú experimenta cada minut, però no es pot. L’únic que pots fer és adonar-te poc a poc de tot el patiment que podríem evitar. Aquesta consciència ha obert una ferida, que és una frontera espinosa entre dues parts de mi. I no puc evitar sentir aquest patiment arreu, sentir-me’l tot meu, i sentir que el món se’ns ensorra a les mans per sempre, de manera final i irrecuperable, cada cop que un nen veu a la seva mare morir perquè ningú ha sabut ajudar-la.
L’ètica filosòfica és una nansa sorprenentment neta per estar agafant aquest sac ple de cadàvers. Un vestit massa lluent, enlluernador, per a un funeral. Però no tenim cap altre recurs: la raó és l’únic que ens permet actuar en el món com la nostra ferida voldria que féssim. Objectivar, entendre i lluitar contra la matèria per assegurar que ningú més sigui esclau del seu context, per venjar totes les ferides fredes que ja mai es podran tancar. Relativitzar per aprendre a capejar aquesta tensió irresoluble. Només aquesta síntesi entre la carn viva i l’ordre racional pot fer-nos millors. Els humans gaudim per atzar evolutiu d’aquesta naturalesa dual tan improbable: ser i -alhora- voler ser. Per això cada decisió, cada esforç vital que no busqui la memòria, el coneixement i l’empatia, és una ocasió de creixement perduda, una treva covarda i egoista que patirà per nosaltres qui vingui demà. La construcció d’un futur millor passa per utilitzar cada pedra del camí.
Per sort, hi ha ferides tan bones com punyents, ferides que abracen el món. Mentre la meva sagni, el vermell omplirà de significat les meves pedres i els dies que vindran. Ferides, a més, que ningú pot tancar i tothom pot obrir. Per això obriré en canal tots els cors que calgui. Potser així trobarem el nou món del que parlava Durruti.
Correcció: Alba Expósito
Comentários