Pau Mercier Fernández
Graduat en física. Actualment professor de secundària i batxillerat.
A poc a poc, el tàndem jove i cristià està esdevenint un impossible en l’imaginari col·lectiu. Especialment a Catalunya, a causa dels fets succeïts a la primera meitat del segle passat, ens ha tocat ser una “rara avis”: incompresos pels nostres companys, els qui immediatament associen església i franquisme, i a vegades, aïllats en les nostres parròquies per la manca de diàleg intergeneracional.
El cristianisme, com d’altres religions, ens convida a portar una vida diametralment oposada a les tendències que observem en la societat jove secular, cada cop menys disposada al compromís interpersonal. Ho veiem reflectit en les indústries emergents de cites ràpides, en la disminució de la natalitat, en el desgast emocional de molts i moltes joves, entre d’altres. Al meu entendre, són símptomes que demostren que finalment han aconseguit convertir en un producte allò del més sagrat: el nostre amor cap als altres i cap a la nostra autoestima.
Una de les coses que més em preocupa és com s’està arraconant l’espiritualitat. Les noves generacions no aprenen a conjugar els verbs resar o pregar. Són actes senzills, que no demanen d’un gran coneixement teològic ni d’una adscripció a cap confessió particular, però que, a canvi, permeten experimentar pau interior, diàleg personal i comunió amb els altres. Tots aquestes actes són elements imprescindibles en aquesta societat, que li està tocant viure temps estranys i que per evadir-se està desenvolupant un ús obsessiu d’una altra indústria, la de l’entreteniment superficial.
No seria just fer una anàlisi de la situació de la fe cristiana viscuda pels joves en el nostre territori sense l’autocrítica apropiada. Crec que l’església hauria de ser sinònim de lluita social. En el nostre territori, el partit polític que més advoca pels drets dels qui en tenen menys i per la protecció de l’entorn natural és, alhora, els més anticlerical. Veig il·lusionat com a Molins de Rei s’ha format una plataforma secular que ja ha aconseguit aturar un desnonament. Per a mi, el futur de l’església a Catalunya passa per no oblidar el seu passat de lluita contra el franquisme i contra la pobresa.
En resum, els joves creients comencem a formar part de la contracultura, especialment a Molins de Rei, on tenim la impressió que la nostra manera de fer i de ser se situa als antípodes del jovent molinenc més visible. Serà possible crear espais de diàleg i d’intercanvi en un futur?
Correcció: Alba Expósito
Comments